Església Plural - ADELAIDE BARACCO

Es declara cristiana de tradició catòlica, i és practicant

De nacionalitat italiana, va venir a Catalunya l’any 1974

Està casada amb l’Onofre; tenen tres fills, un noi i dues noies
PERFIL BIOGRÀFIC

Fa uns anys començà a estudiar teologia, com un hobby, fins a descobrir que sentia una crida a formar-se de cara al servei de la comunitat

Manté un compromís social i sovint també eclesial, encara que amb una –certa “estranyesa”; certa soledat; certa dificultat de “visibilitat”, etc.– justament pel fet de ser dona i laica

Creu en la necessitat urgent de desclericalitzar la teologia, no només a dins de la institució eclesial –cosa més que necessària– sinó també a fora, a nivell de societat civil. El que en altres països és una praxi habitual –la presència de la teologia en les universitats/facultats civils– aquí és encara una raresa, millor dit, un buit, que considero significatiu d’una manca, per cert bastant generalitzada, de rigor intel•lectual: de fet, conscientment o no, el llast del nacionalcatolicisme continua representant per a molta gent una “hipoteca” intel•lectual molt notable, que convida sovint a defugir la qüestió del sentit; una hipoteca que, en canvi, caldria deixar enrere una vegada per sempre, plantejant-se amb serietat, positivament o negativa, la proposta cristiana.

Tanmateix, aquesta desclericalització, tant a dins com a fora, serà possible en la mesura que els laics ens “arremanguem les mànigues” per arribar a una veritable església-comunitat, on els carismes de cadascú són un do i alhora una responsabilitat en la construcció del Regne. Per mi, ara, tot això es concreta en acabar l’iter acadèmic amb la tesi doctoral.

S’ha implicat en la importació de classes de teologia en centres d’estudis teològics.

Col•labora en un projecte de suport a dones en situació de risc social. “Per a mi, això representa el ‘lloc’ des d’on puc reflexionar sobre la fe”.

Publicacions:

Ha traduït al català i a l’italià, diferents obres d’espiritualitat i teologia –d’entre les quals té un record especial pel Llibre d’amic i amat d’en Ramon Llull, que va traduir a l’italià.

El desembre del 2005 se li va concedir el “Premi Joan Maragall" per assaigs sobre “Cristianisme i Cultura”, amb el treball Mística i vida quotidiana.

Sortirà publicat properament El testimoni d’Egied van Broeckhoven, “En aquest treball –diu- he intentat fer una “narració teològica”, on la vida d’un testimoni real pren la paraula per ensenyar-nos què vol dir creure en Jesús. És un intent de fer una teologia no acadèmica –tampoc no en sabria– però sí significativa per a la vida creient, i amb una certa atenció també a la forma, perquè considero que el llenguatge forma part del contingut que es vol transmetre. La resposta que tingui el llibre em dirà si he encertat o no”.

QUÈ PENSA

Sobre DÉU

1.- La nostra societat té necessitat de Déu?

Sí. Però: què entenem per “necessitat”? La urgència explícita o al contrari, la mancança profunda i alhora “silenciosa”, quelcom que hom nega formalment i que, alhora, es pot veure materialitzada en el desencís de la postmodernitat davant la crisi de la raó? I què vol dir “Déu”? No seria millor –sobretot en aquest temps de fonamentalisme religiós– parlar de Regne, fent un xic d’”abstinència” pel que fa a Déu? Això no significaria renunciar a la identitat cristiana, sinó optar pel “silenci” a nivell conceptual i pel testimoni de la vida, optar per no ”empresonar” Déu dins un llenguatge que d’altra banda sempre serà ambigu. Potser hem parlat massa, hem conceptualitzat massa, hem volgut “denotar” massa i mentrestant el més important s’ha anat diluint pel camí, tant que ara a la gent li resultat difícil de veure-ho. Jesús va parlar més de Regne que de Déu, i la seva teologia va ser essencialment la seva vida. Crec que ens hem de preocupar per trobar llenguatges sobre Déu –art, literatura, pensament, imatge, vida...– que, més que parlar d’Ell, l’evoquin, el suggereixin, apuntin al seu Misteri. Les categories que anaven bé per a la modernitat ara ja no serveixen; em sembla que la sensibilitat actual és més receptiva al que està “ocult”, al que està “amagat”... L’èxit de sagues com El Senyor dels anells o Harry Potter ens dóna possibles pistes de comprensió. Repeteixo: no es tracta de cap renúncia o abdicació, sinó d’un canvi de paradigma: saber fer el pas de les “idees clares i distintes” –com deia Descartes– a les “icones evocadores”, és a dir, tot allò que per la seva densitat apunta a la Realitat subjacent a l’existència. En el camp de la fe, l’evocació és molt més eficaç que la definició dogmàtica, encara que aquesta sigui una dimensió necessària.

2.- Com ha evolucionat la imatge de Déu al llarg del temps?

Ha passat per diferents fases: l’Ull que ho veia tot i ho organitzava tot, el Pare gelós, el Tirà que manava uns esclaus, l’auto-engany i la manipulació dels poderosos i, finalment, allò que no hi és ni es troba a faltar. Potser, ja és hora que torni a ser el Misteri inefable que ho acomboia tot, que ho dóna tot, que no té cap nom perquè els té tots, que és present en la matèria més minúscula i que la transcendeix totalment. Que és U i Tri; Mare i Pare; Fill i fills/filles; Esperit i força intramundana; “Déu” i “El que és”.

3.- La raó pot substituir Déu?

No, de cap manera. La crisi actual de la postmodernitat ho demostra d’una manera clara. Apostant només per la raó, la humanitat ha pecat d’ingenuïtat.

4.- Tens dificultats, pròpies o externes, per parlar de Déu en els teus espais socials (feina, lleure, família, etc...)?

No excessivament; els meus amics i amigues saben que sóc creient. Em costa més parlar de la meva dedicació a la teologia, però cada vegada menys perquè m’adono que la sorpresa de la gent sovint és positiva.
Sobre l’ESGLÉSIA

5.- Creus que és possible viure al ritme que marca l’Evangeli?

Crec que el repte és descobrir quin és aquest ritme en el temps que vivim, que és diferent del temps de Jesús. I per altra banda, crec que no es tracta de quelcom impossible sinó d’una utopia extraordinàriament “sana”, perquè contracultural, o que almenys hauria de ser-ho. Una utopia que és realitzable en la mesura que ens sentim humilment germans i germanes de tothom qui lluita a favor de la justícia i no claudiquem per comoditat o per inèrcia.

6.- Quins trets evangèlics destacaries com a més necessaris per els homes i les dones d’avui?

La senzillesa, la tenacitat (que seria la traducció de fe-esperança-caritat a nivell de praxi), l’austeritat, l’alegria... En fi, allò que massa sovint trobem a faltar en la nostra església.

7.- Creus que les religions cristianes són coherents amb el testament de Jesús?

Crec que pel que fa al diàleg ecumènic, almenys a nivell de la base estem madurant lentament, tot i que les traves que posa Roma no ajuden massa; penso per exemple en la prohibició de celebrar eucaristies conjuntes. De totes maneres, percebo que avui molta més gent relativitza la pertinença a una o altra confessió cristiana i la consciència que formem part d’una gran família comuna comença a ser una percepció interior més que una autoconvicció racional. En això, l’espiritualitat de Taizé ha ajudat molt. Pel que fa a la coherència evangèlica, no sé què dir: nosaltres catòlics tenim les nostres mancances, com les tenen els protestants, els anglicans i els ortodoxes. A més, personalment trobo a faltar un vincle molt més fort i una consciència més aprofundida del lligam amb els jueus, que són els nostres “pares” en la fe.

8.- Et sembla ajustada a la realitat la percepció que molts tenim que l’Església discrimina a les dones?

El que sé és que no em sento amb les mateixes oportunitats. Només cal mirar quantes dones avui exerceixen un ministeri de guiatge a l’església. No es tracta d’un poder a aconseguir, sinó d’un servei a donar –si se’n tenen les capacitats i hi ha una crida– en els diferents àmbits: pastoral, econòmic, acadèmic, etc. En canvi, el lideratge –que ha de ser guiatge i autoritat moral, no control o poder– està quasi exclusivament en mans dels homes, mentre som les dones les que omplim majoritàriament les esglésies. I quantes dones es fan un tip de “pasturar” en les parròquies fent catequesi, amb un reconeixement mínim per part de la jerarquia? Perquè: quin “prestigi” té, per exemple, la catequista, que és formadora en la fe? Molta menys que qualsevol candidat al ministeri ordenat quan esdevé acòlit o lector, ministeris que tenen una expressió pública, amb una litúrgia expressa a la qual es dóna un cert èmfasi. La qual cosa està molt bé, perquè fa visibles les diferents dimensions sacramentals del servei eclesial; en canvi, quina és la visibilitat de l’enviament a la missió, per part de l’església, de nosaltres dones en particular i dels laics en general? I no parlem ja del ministeri ordenat femení: el magisteri sovint el redueix a una qüestió de mera reivindicació de poder, sense voler entendre ni reflexionar que en el fons hi ha la qüestió d’una crida personal, la qual ha de ser atesa d’alguna manera per part de la institució.

Sobre L’ESGLÉSIA EN EL MÓN

9.- Es parla sovint d’un procés creixent i imparable de secularització a Europa. ¿Com ho valores?

Estic convençuda que es tracta d’una crisi purificadora, que obliga el cristianisme a “resituar-se”: és a dir, fer avui en clau actual la gran feina que va fer St. Tomàs en el seu temps, quan va fer més entenedor el missatge cristià aplicant-li les categories “laiques” de la filosofia aristotèlica. Avui segurament no es tractaria tant d’una traducció filosòfico-racional sinó afectiva-emocional-existencial. En això el pensament de les dones hi té bastant a dir.

10.- Què és més necessari, una Església que ajudi a qui ho necessita o una Església que denunciï les injustícies de la societat?

L’una i l’altra, però amb accents diferents segons on es trobi. Crec que al “primer” món hi ha una tasca important a fer a nivell de denúncia i de critica, les quals s’han d’articular en pensament i no reduir-se, per exemple, a unes manifestacions espontànies, a uns gestos simbòlics, a unes tancades, Tot això està bé, però es queda en el pla del discurs a curt termini, potser a mig. La gravetat de la injustícia del nostre món demana una acció que estigui fonamentada en un pensament lúcid. En aquest sentit, la teologia hauria de ser mestra.

11.- L’Estat ha de subvencionar les activitats de l’Església?

No.

12.- Després de que el Papa demanés perdó pels errors comesos per l’Església i el patiment que se’n va derivar, ¿Creus que hi ha indicis de canvi en la forma de relació de l’Església amb el món que facin pensar que no es tornaran a cometre els mateixos errors o de semblants?

És impossible que no es tornin a cometre errors, l’església és una realitat humana, I, d’altra banda, crec que, en general, malauradament els errors del passat no serveixen massa per evitar de tornar-hi a caure. La memòria per si sola no resulta ser massa eficaç; el que sí ho és, en canvi, és una actitud interior de voluntat de conversió, de canvi. Crec que un “cas Galileo” es pot tornar a repetir, potser d’una manera menys pública, però igualment coercitiva. Avui el debat ja no és sobre el domini de l’univers i les estrelles, sinó sobre el domini de la vida, amb totes les qüestions col•laterals vinculades amb l’àmbit de la sexualitat. La teologia moral té el repte d’haver de pensar sobre les noves qüestions que sorgeixen (p.e. la bioètica) amb rigor i llibertat, i sempre exposada al risc que el magisteri inhibeixi la seva recerca, més per por que per fidelitat als valors evangèlics. Un altre camp molt actual és, òbviament, la qüestió interreligiosa.

Sobre L’ESGLÉSIA A CATALUNYA

13.- Quins creus que són els principals reptes de l’Església catalana?

En primer lloc, l’afirmació sense embuts de la seva identitat, que és diferent de la de l’Església espanyola. El que es diu del cristianisme en relació amb les altres religions –que no pot renunciar a la seva identitat– s’hauria d’aplicar a les Esglésies locals, vetllant per assegurar-ne la pluralitat en un marc més ampli de comunió amb les altres esglésies que resultaria molt més ric i dinamitzador. Roma hauria de recuperar el ministeri que li és propi, el servei de la comunió inter-eclesial, un ministeri que s’ha transformat en poder de control propi gairebé d’una monarquia absoluta, sense dret a rèplica. La superació d’aquest repte identitari, trobant el “seu” lloc en l’Església espanyola, segurament l’ajudaria a enfocar millor altres qüestions que són comunes a Espanya i Europa, però amb matisos diferents, per exemple la qüestió de la immigració, d’una sana convivència amb la població musulmana, del quart món...

14.- Catalunya té els bisbes que necessita?

Trobo a faltar un lideratge pastoral molt més carismàtic-profètic; no tant “gris”, ni tant “prudent”, sempre pendent del que pot dir Roma (com va quedar clar en la celebració del Concili Provincial Tarraconense), sempre “políticament correcte”. Rahner parlava de la necessitat d’un cristianisme místic; necessitem pastors que perdin la vida pel seu poble, no físicament gràcies a Déu, però sí pastoralment. I el vell debat sobre l’elecció dels bisbes per part de la comunitat cristiana és una qüestió encara pendent.

15.- La procedència catalana d’un bisbe és el tret més important del perfil dels bisbes que necessitem? ¿Hi ha altres característiques que destacaries?

Més que la procedència, que vindria a ser com una “garantia de la casa” –cosa que trobo bastant absurda– el que és important és la sensibilitat pastoral cap a una determinada realitat sociocultural. Això ho veiem molt clar els que hem vingut de fora i hem intentat entendre on estem: Catalunya és Catalunya, com qualsevol país és ell mateix i no se’l pot assimilar de manera grollera o superficial a un altre país. No es tracta tant de procedència, sinó de voluntat de comprendre i capacitat de situar-se. Ser pastor hauria de respondre a un carisma determinat, el de pastor, per part de la persona que esdevé bisbe, i no a criteris de “política eclesiàstica”. Ser pastor demana: coherència evangèlica, capacitat d’empatia amb la comunitat, valentia, humilitat, senzillesa...

16.- Disposar d’una Conferència Episcopal Catalana ens ajudaria a afrontar en millors condicions els reptes de futur?

És clar que sí.

Sobre LA RELACIÓ DEL CATOLICISME AMB LES ALTRES RELIGIONS

17.- Quina és per tu la finalitat de l’ecumenisme ?

Trobar-nos tots i totes en la “casa gran” de Jesús de Natzaret, renunciant al que resulta realment inacceptable pels altres. Potser, caldria relativitzar més el que és propi a cada confessió, en nom de la unitat, i deixar més camp a la pluralitat, a la creativitat de la mateixa comunitat cristiana, la qual trobarà segurament camins per viure un ecumenisme real. El marc que dibuixa el dogma és necessari, però ho és també el camp obert de l’Esperit.

18.- Fora dels cristianisme hi ha salvació?

La mort i resurrecció de Jesús són per a tota la humanitat, sense distincions. Jesús no parla de “cristians”, sinó de persones de “bona voluntat”.

19.- En una societat formalment cristiana, com és el cas de la nostra, ¿quins han de ser els punts de partida per construir la convivència amb altres religions?

Els drets humans, en primer lloc. I després, el respecte mutu i el diàleg real per arribar a uns principis ètics compartits. A partir d’aquesta matriu única i comuna, les diferents religions podrien constituir una pluralitat enriquidora i interpel•ladora. Sobretot per a la indiferència religiosa.

20.- Cal que la futura constitució europea tracti específicament de les seves arrels cristianes?

No ho trobaria malament, sempre i quan no es faci amb un to reivindicatiu. Reivindicar quelcom vol dir reconèixer que l’hem perdut i no crec que hem perdut les nostres arrels, que segueixen existint tot i que colgades per innombrables raons. Silenciar-les no és precisament un exercici d’objectivitat històrica, però tampoc no és la fi del món. És lògic –i, potser, “just i necessari”?– que al temps del poder i la glòria li succeeixi el temps del silenci i l’oblit. Tornem a allò de la kénosis.

PREGUNTES BREUS (Respondre SI – NO, si és possible)

21.- L’Església ha de ser Plural?
Sí

22.- El Papa té el do de la infal•libilitat?
Sí i No (caldria matisar les condicions de la infal•libilitat)

23.- Els papes per edat i/o incapacitat, s’haurien de jubilar?
Sí

24.- Paritat home--dona en l’Església, en el tema del sacerdoci femení?
Sí

25.- Celibat opcional?
Sí

26.- Celebracions comunitàries de la penitència amb absolució col•lectiva?
Sí

27.- Revisió de l’ètica sexual catòlica?
Sí

28.- Control de natalitat?
Sí

29.- Relacions sexuals prematrimonials?
Sí (en cas de parella estable)

30.- Parelles homosexuals?
Sí

31.- Dret d’adopció per a parelles homosexuals?
No ho tinc reflexionat prou

32.- Dret a l’eutanàsia?
No

33.- A l’avortament, fora dels supòsits legals?
No m’atreveixo a dir que sí perqué no conec massa bé la legislació

34.- A la inseminació artificial?
Sí, si és amb l'esperma de la parella

35.- A la fecundació “in vitro”?
Sí, si és amb l'esperma de la parella i quan no hi hagi altra possibilitat d'arribar a la fecundació

36.- A les mares de lloguer?
No

37.- Al cultiu de cèl•lules embrionàries?
Sí si és per finalitats terapèutiques

38.- A la donació d’òrgans?
Sí

Quina pregunta voldries contestar, que no t’hem fet?

La pregunta:
Com es viu com a dona dins l’Església?

La resposta:
Amb força de voluntat, capacitat de resistència i prou sentit de l’humor per
pensar que algun dia serem reconegudes molt més que ara.

Fes una pregunta perquè contesti qui llegeixi aquesta entrevista.
T’has plantejat canviar de religió

'' Església Plural vol treballar a favor del reconeixement i el respecte de la pluralitat dins l'Església,
del valor d'una vida de fe fonamentada en Jesús, en el seu evangeli,
i en la crida personalíssima que l'Esperit fa a cadascú. ''