El rebuig d’una part important de catòlics de la diòcesi de sant Sebastià, incloent-hi una bona part dels seus capellans, al nomenament de José Ignacio Munilla (un crític amb el nacdionalisme) com bisbe d’aquella diòcesi ha posat de manifest, una vegada més, que el govern de l’Església necessita un canvi. Un canvi que només podrà fer-se des de baix, des del laïcat constituït en Comunitats de Base.

 El primer, o un dels primers que va situar el laic en la teologia va ser el pare Y. Congar (Jalones para una teología del laicado, 1961). I aquella mateixa dècada van néixer les Comunitats de Base a l’ombra de la doctrina del Vaticà II. Juan José Tamayo (“Conceptos fundamentales del cristianismo”. Comunidades de base) les contraposa a l’”Església de cristiandat” --enterrada pel Concili—amb el següent esquema: «de l’Església de cristiandat a l’Església-poble de Déu; del poble de Déu a la comunitat de creients; de la comunitat de creients a les Comunitats de Base».

No es tracta d’una moda sinó de «donar resposta a una sèrie d’imperatius: a) l’evangèlic: recuperar la frescor carismàtica i profètica del missatge i de la praxi de Jesús; b) l’evangelitzador: situar en el primer pla del projecte cristià l’evangelització –amb fets i paraules—de la bona notícia de l’alliberament dels sectors marginats de la societat i la denúncia de les injustícies que impedeixen la fraternitat, enfront d’una Església de cristiandat en bona mesura burocràtica i sacramentalista; c) el sociopolític: descobrir les mediacions de sociopolítiques de la fe enfront de l’espiritualisme i trascendentalisme desencarnats i fer operativa la caritat mitjançant una praxi transformadora; d) el de la base, entesa en el doble sentit eclesial i social, teològic i sociològic.

En un món laic qui som “els laics cristians”, i què volem ser?,
El cànon 207 del Dret Canònic defineix el laic pel que no és. Diu, “és aquell fidel que no és clergue”. Però quan defineix el fidel ja és més explícit. Diu: «pel fet d’estar incorporats a Crist pel baptisme, son constituïts en poble de Déu, i esdevinguts partícips, per aquesta raó, de la funció sacerdotal, profètica i reial de Crist» (cànon 204)

Quan la constitució pastoral Gaudium et Spes parla de la “situació de l’home contemporani” (nº 4) diu: «A fi d’acomplir aquesta missió, l’Església té tothora l’obligació d’esbrinar els signes dels temps i d’interpretar-los a la llum de l’evangeli» En això sembla que els laics tenim avantatges. Més endavant (nº 11) en parlar dels impulsos de l’Esperit, diu: «El poble de Déu, mogut per la fe, en virtut de la qual creu ésser conduit per l’Esperit del Senyor que omple tot el món, intenta d’endevinar en els esdeveniments, en les exigències i en els desigs, dels quals participa amb els altres homes del nostre temps, quins hi són els signes autèntics de la presència i del pla de Déu»

També el recentment traspassat teòleg Schillebeeckx va apostar pels laics. «L’essència de l’Esperit que el Crist va prometre a l’Església no és una assistència limitada a l’exercici dels càrrecs jeràrquics, sinó que s’estén a l’exercici de la vida cristiana de tota la comunitat de creients» (Jesús, sagrament entre Déu i l’home. Ed. Claret, Barcelona, 1984)  "...los pobres deben ser también el «lugar teológico» desde el que se escucha la palabra de Dios, se leen los signos de los tiempos, se buscan respuestas e interpretaciones, y se movilizan proyectos de transformación" (Ignacio Ellacuría)

On les Comunitats de Base han trobat un millor lloc d’expansió estat a l’Amèrica del sud. Allí, per raons sociopolítiques els seguidors de Jesús van sentir la necessitat de recuperar les paraules de l’Evangeli i incorporar-les a la seva fe i a les seves actuacions d’enfrontament amb les injustícies. Els teòlegs d’aquelles zones depauperades i explotades pel capitalisme es van veure en la necessitat de baixar la teologia a la terra, i van crear la dita Teologia de l’Alliberament, i de la ma d’aquesta van sorgir el que Leonardo Boff anomena Comunitst Eclesials de Base. (Iglesia: carisma y poder, Ed. Sal terrae)

Per Leonardo Boff aquestes comunitats son: «Una trobada de creients», que «Neixen de la Paraula de Déu», que constitueixen «Una nova manera de ser Església», que son «Signe i instrument d’evangelització», i que fan «Celebració de la fe i de la vida».

D’aquests aspectes en voldríem destacar dos.
- Neixen de la Paraula de Déu. Perquè l’Evangeli és el carnet d’identitat de les Comunits Eclesials de Base; l’evangeli és compartit amb la major llibertat. Els textos evangèlics serveixen d’inspiració per a la reflexió de la vida, que és el lloc on ressona la Paraula de Déu; els grups s’han d’avocar a les situacions de conflicte de la societat més immediata.

- Una nova manera de ser Església. L’Església no és únicament una institució (l’Escriptura, la Jerarquia, l’estructura, sacramental, la llei canònica, les normes litúrgiques, la doctrina ortodoxa, els imperatius morals): L’Església és també esdeveniment (sorgeix, neix i es re inventa cada cop que uns homes i dones es reuneixen per escoltar la Paraula de Déu, creuen junts amb ella i junts es proposen seguir Jesús, moguts per l’Esperit

D’aquestes comunitats també n’hi ha a casa nostra. El grup Cristians Segle XXI de Gràcia han fent una reflexió sobre els paper dels “laics en l’Església” inspirant-se amb el punt 37 del document conciliar Lumen Gentium, on es diu que: «els laics [...] D’acord amb els coneixements, competència i prestigi de què gaudeixen, tenen la llibertat, més encara, de vegades l’obligació i tot, de manifestar el seu parer sobre les coses que afecten el bé de l’Església» I, d’acord amb aquesta constitució dogmàtica consideren que «El laic home /dona cristià/cristiana té un camp d’acció professional, social, polític i també dins l’Església, un camp en el que té el dret d’intervenir com a persona adulta i responsable, no sotmesos a l’estricta subordinació i obediència, conscients de la seva llibertat de consciència».

És natural que aquestes comunitats tensionin les relacions amb l’Església oficial, sobretot en el terreny organitzatiu. L’exemple més recent és el cas Munilla. Però es tracta d’anar fent camí sense desanimar-se. Per primera vegada a la història vivim en una societat que passa de Déu, i segueix creant injustícies. Els laics cristians tenim una tasca d’evangelització molt important a fer. Per això els Cristians Segle XXI de Gràcia volen ser un grup d’acció i debat dins l’Església. I encara que no ho digui el seu lema, també ho són de reflexió i pregària.