Església Plural - JOAN ZAPATERO BALLESTEROS

La finalitat de l’ecumenisme ? Viure la fe des de la mateixa visió de Jesús i del seu missatge, però des de diferents maneres de concebre el sentit d’Església i la comunitat.PERFIL BIOGRÀFIC

Lloc de naixement: Tórtoles de Esgueva (Burgos) 16-02-1950
Estat: solter
Religió i situació religiosa: Catòlica. Necessito celebrar sovint la meva fe. Vull afegir que això no té res a veure amb cap mena de precepte que fa ja molt de temps que vaig superar.
Orientació social: Em dol tremendament l’exclusió i, la soledat física i psíquica en què viu tanta gent.
Estudis/dedicació: Llicenciat en Geografia i Historia (UB) – Professor d’Ensenyament Secundari (Gª i Hª) a l’IES d’Olorda (sant Feliu de Llobregat).

Publicacions:
• Moments
• Retalls de vida
• Plegarias en clave de vida i de Evangeli
• Pregar des de la vida amb l’Evangeli
• Soy yo, Señor (Rostros de vida y plegarias del corazón)
• Plegarias para hoy desde el grito de los profetas
• Paraula de festa i pregària del cor
• Via Crucis en clave de actualidad
• Vidas en clave solidaria
• Valores desde el aula
• Las metamorfosis de Ernesto (novel•la infantil)
• Cartas a mis alumnos (Educar en los valores)
• DVD El sofriment d’avui a la creu de sempre (en català i en castellà)
• Tres contes infantils (sobre valors): La Ciutat de les Roses, La Ciutat del Saber, El Galliner.

QUÈ PENSA,

Sobre DÉU

1.- La nostra societat té necessitat de Déu?
La nostra societat té necessitat d’amor, de perdó, de comprensió, de misericòrdia, de diàleg, de tolerància, d’acollida, de més relativismes i menys absolutismes, etc. En definitiva, la nostra societat d’avui té necessitat del Déu que presentà Jesús que s’identifica plenament amb tots aquests valors i molts d’altres que Ell mateix ensenyà i posà en pràctica.

2.- Com ha evolucionat la imatge de Déu al llarg del temps?
Considero que la pregunta és molt llarga de respondre. Per això, la concretaré en tres actituds: la primera d’elles faria relació a totes aquelles persones que han prescindit d’Ell (cal dir que en molts casos mai l’havien tingut) per ignorància, o perquè van descobrir que el Déu que els havien ensenyat els havia fet o els continuava fent molt de mal, o perquè després d’un examen, potser no gaire seriós, es van adonar que aquest Déu no tenia cap mena de sentit en llurs vides.
La segona seria la representada per aquell altre grup de persones “creients” (poso entre cometes la paraula) que mai s’han plantejat el tema religiós i que, a més a més, no veuen la necessitat de plantejar-s’ho; per la qual cosa ja els està bé de la manera que ells el concebeixen.
Finalment estaria la d’aquells tercers per als quals la fe és quelcom important per llurs vides. És per això que des d’un principi o a partir d’un dia es van adonar que no podien continuar amb la idea de Déu que els havien inculcat. Van iniciar un procés d’aprofundiment i de maduració fins arribar a copsar i a descobrir que el Déu veritable que valia la pena seguir era el que visqué Jesús: el Déu de l’Evangeli.

3.- La raó pot substituir Déu?
En alguns casos ja està bé que el substitueixi, perquè ens hem entestat moltes vegades en introduir Déu en camps que no són seus ni el pertoquen. És cert que això ens costa molt, perquè ens convé la major part de vegades, i, per tant, ens agradaria que Déu ens expliqués uns “per què” que se’ns escapen, etc.
Jo crec que el “DEUS CIENTIFICUS” és bo i necessari que desaparegui. En canvi del “DEUS AMOR” tenim cada dia més fam; la qual cosa farà que el cerquem cada cop amb més avidesa. Per tant, els qui creiem no cerquem arguments. Afanyem-nos en fer obres.

4.- Tens dificultats, pròpies o externes, per parlar de Déu en els teus espais socials (feina, lleure, família, etc...)?
En absolut. Quan són persones conegudes (família, feina, lleure, etc.) ja saben com penso i coneixen el meu tarannà totalment obert.
En el cas de persones desconegudes no tinc tampoc cap problema. Si surt el tema parlo amb tota naturalitat. Això sí, sempre amb el més absolut respecte a les creences o increences dels demés i sense pretendre mai fer proselitisme.
De fet, com anècdota, un dels meus millors amics és agnòstic.

Sobre l’ ESGLÉSIA

5.- Creus que és possible viure al ritme que marca l’Evangeli?
Hauríem de viure a aquest ritme. Estic convençut que només amb i des d’aquest ritme podem fer possible un món fraternal i just.
El que passa és que resulta molt difícil viure amb aquest ritme. La dificultat, però, no ve d’ell, sinó de les nostres recances, egoismes i misèries. Si més no, crec que ens hauríem d’imposar com a meta aconseguir donar petits passos per tal de convertir-lo cada dia en menys utopia.

6.- Quins trets evangèlics destacaries com a més necessaris per els homes i les dones d’avui?
En primer lloc la COMPASSIÓ i la MISERICÒRDIA. Misericòrdia per a intentar apaivagar les dosis tan immenses d’agressivitat que no provoquen més que enfrontaments i violències nefastes i absurdes, Misericòrdia per a intentar entendre que la mala acció que hagi pogut fer aquesta o aquella persona no ha estat fruit d’una mala intenció, sinó d’un error o equivocació. Misericòrdia per a saber que nosaltres no som ningú per a negar a cap persona una segona, tercera, etc. oportunitat.
En segon lloc l’AMOR encaminat envers la justícia fraternal. El que passa al nostre món, on un terç passa gana o mor de fam, no té qualificatiu. Per tant, no solament és necessari, crec més, és urgent començar ja a compartir i a repartir “Qui tingui dos vestits, que doni un...”. Ara bé això serà difícil que arribi només a través del camí de l’estricta justícia. Penso que ajudarà molt si ens imbuïm d’un sentiment profund d’amor que ens ajudi a veure els demés com a germans nostres, per comptes de competidors: “¿On està el teu germà?”. “Tal volta, sóc jo el seu guardià?”
Finalment, i per no estendre’m, la PROXIMITAT i la PREDILECCIÓ pels exclosos. Considero que això sí que va ser en temps de Jesús anar contracorrent. Però és que el nostre món d’avui, sobretot a les zones benestants, continua vivint d’esquenes a la marginalitat.
Per això també avui suposa també anar contracorrent quan optem per aquestes persones (alcohòlics, prostitutes, presos, homosexuals, etc.). En una societat que mesura la producció principalment, aquesta gent, com a l’època de Jesús, continua no tenint cabuda.

7.- Creus que les religions cristianes són coherents amb el testament de Jesús?
Penso que hauríem de distingir. Si parlem de jerarquies i d’institucions, jo crec que en general no. Podria dir moltes raons que avalen aquesta afirmació. Però, mirant l’Evangeli, hi ha una que porta a inclinar-me de manera radical cap a la banda negativa: es tracta del servei i de ser servidors i servidores que tantes vegades practicà i que recomanà fer-ho als qui es diguessin seguidores i seguidors seus. Crec que les religions i les esglésies cristianes estan massa contagiades de poder, cercant a massa freqüència el propi prestigi.
Per a mi, poder i servei són totalment contradictoris.
En canvi, cal reconèixer i admirar la coherència de moltes persones i i de molts col•lectius cristians. Una coherència pagada sovint amb el màxim preu, com és el de la vida.

8.- Et sembla ajustada a la realitat la percepció que molts tenim que l’Església discrimina a les dones?
És que penso que no es tracta d’una percepció, sinó d’una realitat evident. Per a mi, a l’Evangeli de Joan està molt clar: “Per, m’estimes més que quests? Pastura les meves ovelles”. La qüestió no està en dir-se Pere, Pau, Carles, etc. Ha d’estar al davant qui la comunitat creu que estima més. Ara bé, que alguns no vulguin veure-ho o vulguin argumentar-ho tot dient que la seva missió dins l’Església és una altra, és una visió totalment esbiaixada que, per molt que ho intentem, serà difícil que ho vegin.

Sobre L’ESGLÉSIA EN EL MÓN

9.- Es parla sovint d’un procés creixent i imparable de secularització a Europa. ¿Com ho valores?
Per què no diem que potser havia existit un temps llarguíssim de clericalització i de religiositat, imposades en molts casos a la força? Crec que les coses s’estan equilibrant. Si ho mirem quantitativament, és cert. Ara bé, no crec que hàgim de mesurar el fet religió pel nombre de persones.
Per altra banda, m’importa poc que Europa sigui més o menys cristiana (sense oblidar els seus arrels, evidentment). El que sí que m’importa molt és que sigui molt evangèlica. És dir, molt acollidora, molt solidaria amb els països pobres, molt oberta a l’immigrant i al perseguit, etc.

10.- Què és més necessari, una Església que ajudi a qui ho necessita o una Església que denunciï les injustícies de la societat?
Crec les dues coses no solament no són contradictòries, sinó complementàries. Penso que l’Església ha de mantenir una actitud supletòria, de manera puntual, quan no hagi una altra solució de moment. És a dir, sempre quer faci falta de manera urgent i imminent. En canvi, la denúncia en favor del pobre i de l’oprimit respecte als qui ostenten el poder i els diners (profetes de l’A.T.) ha de ser constant i contínua. Perquè “De pobres sempre hi haurà entre vosaltres”.

11.- L’Estat ha de subvencionar les activitats de l’Església?
Sí, respecte a totes les que reverteixin en un bé social o servei públic. Ara bé, sotmetent-se en tot moment a la normativa que l’Estat hagi establert per aquestes subvencions. Per exemple: auditories.
En canvi no ha de subvencionar res que tingui a veure amb el culte. I, pel mateix, tampoc el clero.

12.- Després de que el Papa demanés perdó pels errors comesos per l’Església i el patiment que se’n va derivar, ¿Creus que hi ha indicis de canvi en la forma de relació de l’Església amb el món que facin pensar que no es tornaran a cometre els mateixos errors o de semblants?
Home, dir que no ha canviat absolutament res, fora tendenciós. Ara bé, és un fet que en general continua pels mateixos derroters respecte a moltes realitats de la vida. Un cas entre molts: tot allò relatiu a la sexualitat en general i, concretament, a la de la parella, amb el tema dels anticonceptius com a fet més palpable.
Crec que algun dia ens posarem o es posaran les mans al cap pensant que l’Església del segle XXI pogués mantenir una actitud tant poc humana respecte a una qüestió tant important i tant rica.

Sobre L’ESGLÉSIA A CATALUNYA

13.- Quins creus que són els principals reptes de l’Església catalana?
Penso que en aquests moments està molt preocupada per una recristianització; la qual cosa és per a mi un error profund. Els nostres bisbes anhelen tornar a veure les esglésies plenes, com si aquest fos l’ideal i la panacea.
Crec que el nostre país és molt plural, quant a procedència de les persones, inclosos els nouvinguts, i també quant a idees i maneres de concebre la religió. Això demana una manera diferent de presentar l’Evangeli. Que, en definitiva, és el que fa falta i val la pena: EVANGELITZAR. Ensenyar i testimoniar els valors de l’Evangeli. Tot respectant les diferents maneres de viure i de celebrar la fe.
Per altra banda, un diàleg obert i sincer, d’igual a igual, amb el món de la cultura. No es pot viure tancats o a la defensiva a tot allò que qüestioni les nostres seguretats que, al cap i la fi, moltes vegades són seguretats creades durant vint segles de cristianisme. Però que tenen ben poc o res a veure amb l’Evangeli de Jesús.
I el mateix diria respecte al món de la Universitat, del treball i de la dona.

14.- Catalunya té els bisbes que necessita?
Sincerament crec que no els té Catalunya, com tampoc els té la resta d’Estat espanyol. A partir del que tenim, ¡com no hem d’enyorar aquells temps del cardenal Jubany, de l’arquebisbe Pont i Gol, del bisbe Deig de Solsona, del bisbe Camprodon de Girona, etc.!
Per comptes de tenir centrada la mirada en el nostre país, els bisbes dels nostres dies no fan més que girar el cap de dreta a esquerra. És a dir, per una banda cap a Madrid: cap el nunci, mentre que per una altra, cap a Roma: la Cúria.
A més a més, ja sabem els criteris que segueixen a Roma, via Nunci, per anomenar els bisbes. No cal dir més. O ets obedient, jo diria fins i tot, quasi servil, o tens les portes tancades a l’episcopat.

15.- La procedència catalana d’un bisbe és el tret més important del perfil dels bisbes que necessitem? ¿Hi ha altres característiques que destacaries?
Que sigui de la terra, que la conegui, que es senti ben integrat, etc. trobo que és molt important, però no exclusiu.
Per a mi és molt més important que sigui una persona oberta, dialogant, conciliadora, respectuosa amb les diverses identitats de persones i de grups, etc. En tot cas, amb una persona així tenim garanties que s’integri. Cosa que no està assegurat, és a dir, que sigui dialogant, etc. una persona catalana, per molt que sigui de la terra.

16.- Disposar d’una Conferència Episcopal Catalana ens ajudaria a afrontar en millors condicions els reptes de futur?
Home, jo crec que sí. I ho dic jo que procedeixo de for, encara que porto ja molts anys aquí. Però cada estiu passo alguns dies a la meva terra d’origen, a Castella, i veig que la problemàtica general, però també la religiosa, la manera de viure i celebrar la fe, etc. no té moltes vegades res a veure a com ho fem o ho vivim a Catalunya.

Sobre LA RELACIÓ DEL CATOLICISME AMB LES ALTRES RELIGIONS

17.- Quina és per tu la finalitat de l’ecumenisme ?
Viure la fe des de la mateixa visió de Jesús i del seu missatge, però des de diferents maneres de concebre el sentit d’Església i la comunitat. Tot això és una gran riquesa que ha de portar-nos a totes i tots els qui tenim posats els ulls en Jesús a donar-nos amb més força als germans, especialment als més desfavorits.

18.- Fora dels cristianisme hi ha salvació?
¡Només faltaria! Per dues raons molt senzilles. La primera, perquè és Déu qui salva de manera gratuïta i Ell ho fa en favor de tothom. Estic plenament convençut de la salvació universal. Las segona, perquè, donat el cas, la salvació no ens arribaria per la fe, sinó per l’amor. I l?Amor i la capacitat d’estimar, no és, per sort, exclusiva ni del cristianisme ni de qualsevol altra religió.

19.- En una societat formalment cristiana, com és el cas de la nostra, ¿quins han de ser els punts de partida per construir la convivència amb altres religions?
El primer de tots, partir d’iguals aiguals. Malament quan una de les parts surt amb el convenciment que la veritat o la veritat més gran la té ella.
El segon, tenir molt clars totes les parts que la religió, el cristianisme o la que sigui, són simplement instruments que ens han d’ajudar a estimar més i a tothom. Res més.

20.- Cal que la futura constitució europea tracti específicament de les seves arrels cristianes?
Ja he dit abans alguna cosa sobre això. És una qüestió que no em treu la son. Sí que m’agradaria que tractés els valors evangèlics: el respecte, la compassió, la solidaritat, l’acollida al pobre, el perdó, etc. I que, després, es comprometés a dur-ho a terme.

PREGUNTES AMB RESPOSTES BREUS (Sí – No)

21.- L’Església ha de ser Plural?
Sí. (Crec que és essencial. Com diu sant Pau: “En allò dubtós, llibertat; en allò necessari, unitat, i en tot moment, caritat”. D necessari hi ha ben poc, la qual cosa significa que....)

22.- El Papa té el do de la infal•libilitat?
No. (Sabem prou que això va ser una qüestió històrica. I, en tot cas, si tinguéssim que parlar d’infal•libilitat, hauríem de dir que és tot el poble de Déu qui és infalible).

23.- Els papes per edat i/o incapacitat, s’haurien de jubilar?
Sí. (Hem de procurar evitar a l’Esperit sant fer mans i mànigues).

24.- Paritat home--dona en l’Església, en el tema del sacerdoci femení?
Sí. (Encara que més que paritat, jo diria idoneïtat. Qui en sigui la persona més preparada en tots els sentits).

25.- Celibat opcional?
Sí. (Es tracta d’una qüestió tan clara que penso que sobren els comentaris).

26.- Celebracions comunitàries de la penitència amb absolució col•lectiva?
Sí. (Seria una manera preciosa i festiva de celebrar el perdó, però sobretot la misericòrdia del Pare. Això de la relació de les faltes és una qüestió històrica que ja no té sentit avui i no connecta amb l’Evangeli).

27.- Revisió de l’ètica sexual catòlica?
Sí. (Penso que ja he referit alguna cosa fa un moment).

28.- Control de natalitat?
Sí. (Les raons són tant obvies que no calen explicacions).

29.- Relacions sexuals prematrimonials?
Sí. (No acostumo a denominar-les com a relacions prematrimonials. Per a mi, quan una parella és madura i s’estima, crec que la relació sexual és un encontre profund que agranda i augmenta encara més aquesta estimació.
Ja arribarà el moment de ratificar o de celebrar l’amor que es professen).

30.- Parelles homosexuals?
Sí. (El sexe viscut generosa i responsablement és quelcom enriquidor. El fet que una persona es vegi inclinat a viure-ho d’una manera o d’altra considero que és quelcom accidental).

31.- Dret d’adopció de parelles homosexuals?
Abstenció. (Permeteu-me que no respongui, perquè no ho tinc clar).

32.- Dret a l’eutanàsia?
Sí. (Dins del respecte a l’opció presa per la persona, quan aquesta va manifestar de manera conscient la seva voluntat).

33.- A l’avortament, fora dels supòsits legals?
No. (Però puntualitzo: sense que això suposi condemnar o penalitzar la persona que ho hagi pogut fer).

34.- A la inseminació artificial?
Sí.

35.- A la fecundació “in vitro”?
Sí.

36.- A les mares de lloguer?
Abstenció. (No ho tinc clar. Desconec bastant aquesta qüestió).

37.- Al cultiu de cèl•lules embrionàries?
Sí.

38.- A la donació d’òrgans?
Sí

Quina pregunta voldries contestar, que no t’hem fet?

La pregunta:
Què és per a tu personalment l’Evangeli?

La resposta:
El millor que m’ha passat a la vida. M’ha fet totalment lliure i m’ha fet sobretot tremendament feliç. No ho canviaria per a res del món.

Fes una pregunta perquè contesti qui llegeixi aquesta entrevista.
Quan tu et trobes sol i des del silenci reflexiones sobre aquestes dues realitats: Jesús i Església. Què hi penses?

'' Església Plural vol treballar a favor del reconeixement i el respecte de la pluralitat dins l'Església,
del valor d'una vida de fe fonamentada en Jesús, en el seu evangeli,
i en la crida personalíssima que l'Esperit fa a cadascú. ''