Església Plural - NOMENAMENT DE BISBES; UNA VEGADA MÉS

Un trenta per cent dels participants a l’última enquesta d’Església Plural creuen que el nomenament dels nous bisbes per a Lleida i Girona ha sigut un menyspreu als sacerdots d’aquelles diòcesis.

Diuen que de Roma ve allò que a Roma va. La CEE i el nunci, una vegada més han actuat d’esquena al «Poble de Déu» que per definició del Vaticà II, és l’Església. Aquests poble, però, sembla que no és subjecta d’altres drets que els de pregar, obeir i callar. Les decisions es prenen sense tenir-lo en compte. En el 1r. Congrés organitzat per l’Associació Cristianisme al Segle XXI, el 1999, Josep M. Gasch, en acabar la seva ponència, va demanar «que es reconegui el dret dels fidels a escollir els seus pastors». D’aleshores ençà hi ha hagut diversos nomenaments de bisbes per a les diòcesis catalanes i en cap d’ells s’ha fet cas a aquella petició.
El Concili vaticà II, en ocupar-se dels successors dels apòstols (LG) va voler establir una línia de continuïtat entre aquells i els bisbes. Donada la circumstància de que l’Església naixent havia de perdurar fins a la fi dels segles, era lògic que cada apòstol es procurés continuadors de la seva tasca evangelitzadora. Tal com reconeix , Valentí Fàbrega, al seu llibre La dona de sant Pere, «La convicció que el papa és el successor de sant Pere i que els bisbes són els successors dels dotze apòstols és un tret essencial de l’eclesiologia catòlica».

Sense entrar en la revisió que en fan els teòlegs protestants, i també Karl Rahner, sobre aquesta suposada evidència successòria, ens interessa subratllar la funció dels apòstols, que era: la de «proclamar la bona nova», i el seu caràcter itinerant. Aneu i prediqueu, els va encomanar Jesús ressuscitat.

Avui, les comunitats catòliques establertes del 1r món ja no necessiten pastors itinerants, però sí que aquests coneguin les seves ovelles, és a dir, que sàpiguen connectar amb el tarannà dels cristians de la seva cleda, i per imperatiu cristià, estiguin més a pro dels més necessitats.

Els bisbes d’avui, del 1r. Món, han deixar el caràcter itinerant dels apòstols, viuen en palaus, i accepten tractaments medievals, de «categoria social elevada», com el de monsenyor (Dic. G.E.C.), i altres més altisonants, que els allunya dels fidels, i sobretot, del manament evangèlic: «el més gran de vosaltres serà el vostre servidor» (Mt 23,11). Com ha dit Leonardo Boff; «Si uno no une Padrenuestro con pan nuestro, no puede decir amén». Això fa que alguns considerin els bisbes com funcionaris del Vaticà. Recordem que la paraula llatina bisbe ve de la paraula grega episkopos i es referia a un funcionari municipal amb càrrecs administratius i d’inspecció. «A la ciutat de Milet l’apòstol (Pau) va reunir els preveres de la comunitat d’Efes (Ac 20,17), als quals, en la seva exhortació, anomenà bisbes, constituïts per l’Esperit Sant i encarregats de fer de pastors de la comunitat en la comunitat efèsia». (Ac 20,28), tal com cita V. Fàbrega, al llibre citat, (p.103). Reconeguem que tots ens sorprendria que l’ abat de Montserrat s’escollís entre els monjos del Valle de los Caidos (per exemple), tot i que són de la mateixa congregació de Subiaco. Ja sé que un abat no és el mateix que un bisbe, però si una comunitat religiosa té la potestat d’elegir el seu pastor democràticament, per què es nega aquests dret a les comunitats (clergues i laics) diocesanes? Per què no es consulta ni tant sols al Consell diocesà, ni al bisbe sortint quin capellà de la pròpia diòcesi per exercir aquesta servei? No fora bo que un bisbe promogués el seu successor?

En relació al sistema de nomenaments de bisbe crec que un té dret a preguntar-se, per què quasi sempre s’escull un (bisbe o capellà) de bisbat aliè? Un rector de parròquia del bisbat de Tortosa és més «digne i idoni» per bisbe de Vic que un rector de parròquia del propi bisbat?. Francesc Pardo, és clergue de Terrassa (home moderat, que es declara procliu al concili de la Tarraconense) és millor candidat per a ser bisbe de Girona, que un clergue gironí? Si ara és «digne i idoni», per què no el feien bisbe de Terrassa en comptes d’enviar-hi el que era auxiliar de Barcelona, Sánchez Meneses? Per què els bisbes Jubany i Martínez Sistach, abans de poder ser bisbes de Barcelona van haver d’anar a Girona el primer i a Tortosa i Tarragona el segon? Ambdós eren capellans de la diòcesi barcelonina i ja n’havien estat bisbes auxiliars.

És sabut que durant la Dictadura de Primo de Rivera (que tenia el dret de presentació) per tal d’eradicar el catalanisme del clergat, es cobriren les vacants episcopals catalanes amb valencians i mallorquins. El catalanisme de l’església catalana era molt perillós. L’única excepció va estar Irurita (bisbe de Lleida), que era navarrès integrista i anticatalanista. Aleshores hi havia una voluntat clara, mantinguda durant l’etapa franquista, però ara, quina és la motivació?.

Quan la jerarquia catòlica considerarà que el «Poble de Déu», els fidels d’aquesta Església, serem majors d’edat per tenir dret a participar en l’elecció dels nostres bisbes? Ho diu el cardenal Martini: «L’Església necessita canvis». Hi ha un excés d’estructura burocràtica (=Dret canònic) i falta esperit evangèlic inculturat al segle XXI.

Salvador Sol

'' Església Plural vol treballar a favor del reconeixement i el respecte de la pluralitat dins l'Església,
del valor d'una vida de fe fonamentada en Jesús, en el seu evangeli,
i en la crida personalíssima que l'Esperit fa a cadascú. ''