LA CÚPULA ECLESIÀSTICA ESPANYOLA FA SEVES LES ESTRATÈGIES DE L’OLIGARQUIA QUE CONTROLA EL PODER A L’ESTAT.

Tot i el títol de la Declaració “Davant la crisi, solidaritat”, el document està clarament orientat a condemnar el procés independentista a Catalunya.

En canvi la nota que la Tarraconense ha fet pública avui s’emmarca en la tradició més autèntica d’un tarannà social, dialogant i compromès amb el país, propi del que anomenem l’Església catalana.

Ahir es va donar a conèixer la Declaració de la Comissió Permanent de la CEE, que va ser aprovada el passat dimecres 3 d’octubre de 2012, i que pretén, en les seves paraules, “expressar, un cop més, el sentir de l’Església a Espanya davant la greu situació que travessem, i oferir la seva veu a l’exhortació i la clarificació.”

Església Plural, un cop llegida atentament la Declaració de la cúpula eclesiàstica espanyola i escoltades les declaracions del secretari i portaveu de la mateixa, en fa la següent valoració:

La sensació és de retrocés en la garantia dels drets de llibertat religiosa. La Fundació Demcat, de CDC, en l'escrit El govern s'ha equivocat, diu: “Si hom vol deixar clar que des del govern es defensa el pluralisme i la llibertat religiosa, valia la pena no fer aquesta modificació, que té una lectura negativa i rebaixa la capacitat normativa del govern. Catalunya i el seu govern han d'encapçalar la defensa del principi de llibertat, inclosa la religiosa, i no deixar-ho a mans dels ajuntaments.”

Montserrat Coll. Directora General d'Afers Religiosos de la Generalitat des del 2004 fins el 2009

El Punt Avui, 03/11/2011

Hi ha tres aspectes clau en la modificació feta pel govern a la llei dels centres de culte: un és innecessari, un altre és un error i el tercer és confús.

A l'Església Austríaca, més de 300 capellans, partidaris del moviment Pfarrer-Initiative que demana reformes i canvis a l'església, han fet una crida a la desobediència en aquest manifest i han programat per al 6 de novembre una gran convenció. Aquí teniu el manifest.

Entrevista de la periodista Isabel Bugallal al teòleg José I. González Faus, publicada l’1 d’abril de 2011 a Adital.
Traducció automàtica amb el traductor de Google.

La veu crítica del teòleg jesuïta José Ignacio González Faus (València, 1935) exaspera al Vaticà, on han arribat certes acusacions sobre ell. Faus, autor de nombroses publicacions i professor de Teologia a Barcelona, dirigeix Cristianisme i Justícia, un centre fundat pels jesuïtes barcelonins fa 31 anys.

- No tira la tovallola?
- No la penso tirar, per descomptat, per què hauria de llençar?
- Per amenaces del Vaticà.
- En el meu cas tampoc han estat tantes i, encara que fossin més, Jesús, a qui jo intento seguir, no la va tirar. El meu pare, Sant Ignasi, el meu fundador, tampoc la va tirar quan va ser perseguit per la Inquisició.
- ¿És veritat que al Vaticà arriben anònims i delacions?
-Sí, és veritat: és increïble la quantitat de cartes i denúncies que arriben al Vaticà, moltes anònimes i de gent veritablement neuròtica que no té res més a fer i escriu a Roma. El que no comprenc, com a cristià i com a capellà, és que a Roma es doni audiència a aquest tipus d'acusacions.

El Fòrum Joan Alsina, de capellans de la Diòcesi de Girona, ha fet públic un document amb motiu del Dia del Seminari del pròxim 20 de març:

L’escassetat del que habitualment s’anomenen vocacions religioses és un fet fàcilment constatable i acceptat per tothom. Potser caldria remarcar que, desd’aquesta perspectiva, ens trobem ja en una situació de migradesa per sota delímits raonables. Malgrat aquesta coincidència, quan es tracta d’analitzar, fer eldiagnòstic i proposar camins de sortida, les conclusions són molt diverses.

JESÚS I LES DONES

Diumenge XI de durant l’any, 16 de juny del 2013
Josep M. Balcells, escolapi

És de tots sabut com Lluc tracta amb una exquisidesa molt particular les dones, en un moment en què socialment la dona no passava de ser poc menys que una serventa i la que vivia enclaustrada en la cura de la mainada i de la casa.

Hi ha un passatge en que ni eren comptades a l’hora de fer un recompte de quanta gent hi havia en un indret significatiu. Tots ho recordem amb un cert estupor:”Eren com uns 5000 homes només, sense tenir en compte les dones i els nens.

EL DÉU DE LA VIDA

Diumenge X de durant l’any, 9 de juny del 2013
Josep M. Balcells, escolapi

Hi ha una expressió en l’evangelista Joan que és molt significativa i, a més, molt gràfica. Diu Jesús: “A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare, igualment els qui em mengen viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa viuran per sempre. Abans havia dit categòricament: “Jo sóc el pa de vida... Tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia”. És com una concatenació de vida que davalla del Pare que la viu i la crea en el món: natura i humanitat; pel Fill que es qui convida a vida eterna compartint la seva vida terrenal i eterna, després de la resurrecció i l’Esperit és el gran “vivificador”, el que ens amara de gràcia, que és la vida de Déu.

FEU AIXÒ, QUE ÉS EL MEU MEMORIAL

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, diumenge 2 de juny del 2013
Josep M. Balcells, escolapi

Quatre són els documents principals del Concili anomenats constitucions perquè estan a la base de tots els altres: El document sobre l’Església; sobre la sagrada litúrgia; sobre la revelació divina (la Paraula de Déu); sobre l’Església en el  món d’avui. Avui us voldria presentar esquemàticament els punts més sobresortints del de la litúrgia i més en concret sobre l’Eucaristia.

VISCA LA UTOPIA REALITZADA

Diumenge de la Santíssima Trinitat, 26 de maig del 2013
Josep M. Balcells, escolapi

Després de tancar el cicle pasqual amb la Pentecosta s’hi van afegint –perdoneu l’expressió– com el “guarniment” que és com anar veient el diamant des de perspectives o facetes diverses, noves o globals que són subratllats o si voleu la quinta essència del que anem celebrant durant tot l’any  litúrgic. I d’aquestes festes la primera és el misteri  que només podem celebrar els que estem ficats i ben ficats, és a dir “veient” les coses des de dins. És la festivitat més important i per tant més “misteriosa”, en el sentit eclesial del terme. Em refereixo a la SANTÍSSIMA TRINITAT. És l’eclosió, el súmmum d’un desig molt humà, profundament humà: que tot participi d’una unitat diversificada. Que formin un conjunt orgànic, harmònic, simfònic: Que ens sentim pròxims els  uns dels altres. Que anem fent camí delerosos d’anar a les antípodes del caos. Que l’univers es torni cosmos. Que l’ètica se’ns torni estètica. Que el viure de tothom sigui una pujada on convergeixin tots els camins, que les deficiències donin pas a les eficiències, que tots fem colles de companys  de les nostres ascensions, que de veritat ens “acompanyem” en el sentit més pregó que existeixi; que qui sap, que ensenyi a qui  no en sap; que ens sapiguem escoltar amb atencions, sabent que sempre que puguin parlar amb intimitat es descobrirà sabent més d’ell mateix en dir-nos el que vulgui i necessiti; que sapiguem aprendre de tothom; que no tinguem enveja ni gelosies, perquè l’altre sóc jo mateix i el tinc per mi mateix i el sé guardar, sostenir, alleugerir-lo; que miri més els altres que a mi mateix; que la comunió (el seu aprenentatge) sigui la nostra escola, la nostra família i els nostres amics. Que “gastem” empaties a dojo, que ens complementem sense necessitat de que ens ho demanin; que no fem distinció ni distincions;que tots ens mereixin un tracte dignitós,  amable, volgudament present, proper i afectuós... Encara em podria allargar molt més pels camins de la utopia. No parlo d’un de nosaltres ni provable, ni possible; parlo de la Santíssima Trinitat en traducció humana que és la meva. ¿És pot somniar? Potser diria que hauríem de somniar més sovint. Sabent però que els somnis són somnis, però que hi ha gent noble i arriscada que va fent el seu brodat al somni, poc a poc, però amb ganes  de veritat...

“ÉS L’HORA DELS ADÉUS…”

Diumenge VI de Pasqua, 12 de maig de 2013
Josep M. Balcells, escolapi

La festa de l’Ascensió ens predisposa imaginativament a un final de convivències o de “sortides” que conjuntament amb la Resurreccció, plat fort d’aquestes setmanes (el cicle pasqual) que hem pogut gaudir i que clausurarem amb la “Profusió” de l’Esperit Sant que ens ha estat promès i difós (tot té nom a casa nostra: Pentecosta). Tot va lligat no tan sols pel contingut (tres grans components, ja ho hem comentat abans: Joan com l’evangelista pasqual, els Fets dels Apòstols, com als inicis de l’Església i l’Apocalipsi últim llibre del NT i també de la història, vista i interpretada des de Déu). Aquí no es pot entrar si no és amb uns ulls de la fe i ben esbatanats...