«Com diu el refrà castellá: "nunca es tarde si la dicha es buena". Han passat quasi 15 anys però, finalment, tot roda bé. La veritat s'imposa. La part demandada (el bisbat de Lleida) en el plet civil reconeix i no nega les pretensions de la part demandant (Associació Amics del Museu de Lleida): es a dir, que les obres son propietat del bisbat de Lleida per possesió més que centenària, ininterropuda, pública, pacífica (fins l'any 1997) i a títol d'amo. Lau Deo!»

A Barcelona es va celebrar el passat cap de setmana (23-24/01/2010 el Fòrum Català de Teologia i Alliberament amb una assistència de 450 persones i 48 tallers. L’oportunitat de celebrar aquest Fòrum s’inscriu en «l’actual situació del món (immers en la crisi econòmica més important des de la II Guerra Mundial), i també de molts petits grups de comunitats de creients» fa necessària la trobada i reflexió en relació al model de societat en que vivim. Una reflexió teològica que es presentarà com una aportació més, al II Fòrum Social Català, que se celebra a Barcelona els dies 30-31/01/2010.

Estimat Alejandro: voldria parlar de la teva pel lícula Agora. Abans de l'estrena et vaig sentir dir que no era una pel lícula contra la religió sinó contra la intolerància. Després em asseguren que has dit que totes les religions són intolerants. Agora ha suscitat algunes reaccions dolgudes, i altres fonamentalistes que no han declarat una "xara" contra tu (com contra S. Rusdie), però et titllen de fals i mentider.

No em sembla falsa la teva pel lícula: la imatge és ambigua per si mateixa, i no generalitza com la paraula: és l'espectador qui fa la generalització. Però em sembla esbiaixat el cartell final, que, més enllà de l'ambigüitat de la imatge, suggereix una tesi de aplaudiment de l'Església a les arbitrarietats de Ciril. Però les canonitzacions no eren aleshores un procés centralitzat com ara, sinó més aviat exaltacions d'herois locals, tacades gairebé sempre de nacionalisme.

Per molt que ho intentem o ens hi esforcem, no hi ha paraules per qualificar el dolor, el sofriment i la desesperació que pot significar per als haitians el terratrèmol ocorregut en aquell país el dia 12 de gener.

Sol ser després de catàstrofes d'aquesta magnitud que moltes persones es fan interrogants sobre realitats profundes de la vida i de l’existència. Un d’aquests interrogants és precisament el que s'adreça, jo crec que en el subconscient d’una immensa majoria, a Déu en la seva vessant totpoderosa: Per què ho permet, si és que realment ho pot tot?

Té 81 anys i és un dels més destacats representants de la Teologia de l’Alliberament i un referent per a l’esquerra llatinoamericana.

Pere Casaldàliga rebia amb aquestes paraules va rebre els entrevistadors a la seva caseta de Sao Fèlix d’Araguaia: "la mundialització ens ha donat l'oportunitat de reconèixer que som una sola humanitat. Som tots iguals, devem ser-ho, en dignitat i en oportunitats".

Des de la perspectiva que dóna el portar exercint molts anys el compromís amb les persones més desfavorides del planeta, quin significat té per a tu avui la solidaritat?

Nacido en 1914, fue una de las personalidades más influyentes en la renovación del cristianismo durante la segunda mitad del siglo XX

El 23 de diciembre murió, a los 95 años, Edward Schillebeeckx, el teólogo católico más prestigioso del siglo XX, junto con Karl Rahner, y una de las personalidades más influyentes en la renovación del cristianismo durante toda la segunda mitad del siglo pasado. Ha sido protagonista en los momentos más importantes de la historia reciente de la teología, de la vida de la Iglesia holandesa y de la Iglesia católica.

El adagio «si vis pacem, para bellum» ha sido a través de los siglos, y sigue siendo en la actualidad, aplicado por imperios y estados para imponer su paz y pretexto de flagrantes conculcaciones de derechos humanos. Sobre ello reflexiona Félix Placer en una fecha indicada como la de hoy, Día de los Derechos Humanos, comenzando por el contexto internacional y centrándose en la situación de Euskal Herria. Su conclusión es clara y la resume una nueva máxima: «Si quieres la paz, prepara la justicia», es decir, «la defensa de los derechos humanos de personas y pueblos».

La Iglesia, principal responsable de la opresión de los indígenas
 “Quedan los árboles que sembraste”. Es éste un verso del bello poema que escribiera Leonidas Proaño el 4 de marzo de 1984. Cuatro años después fallecía a los 78 años dejando un testamento oral a su más estrecha colaboradora Nidia Arrobo, quien, contra viento y marea, ha asumido la hermosa y titánica tarea de mantener viva la memoria del obispo de los indios del Chimborazo, de todos los indios del Ecuador, de todos los indios de Abya-Yala y, con ellos, de todos los condenados de la tierra, y de activar su herencia liberadora.

Yo creo que Jesús es siempre el que me guía. Pero a Lenin tampoco hay que dejarlo, aunque mejor que Lenin, Karl Marx, que es más teórico y su método nos puede ayudar mucho más.

Nació en Castuera, ¿pero hasta que edad estuvo en el pueblo?

-Mis padres se fueron a trabajar a Madrid. Yo con seis años ya estaba viviendo en Madrid. Lo que pasa es que mi padre trabajaba en la Confederación Hidrográfica del Guadiana e íbamos y veníamos mucho. Más que en Castuera donde he vivido ha sido en el pantano del Zújar.

Estimats "Reis" Mags,

Bé, ja sé que afortunadament no sou reis, sinó estrangers que simplement anàveu buscant la veritat, i la vau trobar com la trobaren els pobres pastors d'ovelles que tenien mala fama i eren menyspreats pel seu ofici, però no la trabaren ni el polític Herodes, ni els representants de la religió oficial, que vivien a la capital i no trepitjaven els llogarrets. I us en vàreu anar per un altre camí perquè no volíeu avinences amb els opressors político-religiosos del poble.

Molt estimats Reis,

Encara que la meva infantesa queda ja molt lluny, us escric amb la il•lusió d`aquells anys innocents en què creia ta absolutament en el vostre poder i la vostra bondat.

La meva carta d’aquest any més que una carta personal voldria ser una carta en nom de tots aquells milions de nens i nenes d’arreu de món que no us la poden escriure, malgrat que necessiten i voldrien demanar-vos tantes i tantes coses.

Catedral abarrotada, aplaudiments continus durant la celebració, regals, abraçades, petons i fins llàgrimes. Pocs bisbes poden presumir de ser tan estimats com Juan María Uriarte. I com a bisbe summament volgut el van acomiadar ahir els seus fidels i els seus preveres. Per això i per moltes altres coses, l'encara administrador apostòlic de Sant Sebastià deixarà un buit difícil d'omplir. Perquè Uriarte no només va ser un gran bisbe de Sant Sebastià, sinó un dels millors bisbes espanyols de les últimes dècades.

Ho diuen tots els que el coneixen. Des de fidels a capellans, passant per bisbes. I no només al País Basc. I si no que ho preguntin a Samora, on encara el troben a faltar deu anys després de la seva marxa.